Alta Garrotxa_cat (29.12.2014 – 01.01.2015)

L’Alta Garrotxa 29. 12. 2014 – 01. 01. 2015

Traducció al català (M) de la versió en alemany (H)

La Garrotxa – la terra de mala petja – així s’anomena la comarca al nord-oest de Girona, que té com a capital la ciutat d’Olot: una zona de muntanya tancada amb extensos alzinars, fondos congostos i escarpats cingles. Tan sols els cims aconsegueixen elevar-se per sobre l’onejant boscúria, com si foren gegantins castells i abruptes serres. Les més altes arriben gairebé als mil cinc-cent metres per sobre del Golf de Roses, a l’est; cap a l’interior, a l’oest, els bastions de la serralada dels Pirineus tanquen la mirada: el Canigó i el Pic de Bastiments, elevant-se ambdós per sota els tres mil metres.

Menys de dos dies de marxa des de la serralada litoral separen la zona muntanyenca situada al nord de la Garrotxa, l’Alta Garrotxa, des del seu feréstec aïllament: avui en dia només uns quants llogarrets i masos continuen habitats. El fum omnipresent de les carboneres del paisatge garrotxí desaparegué durant la primera meitat del s. XX. Des d’aleshores el bosc està abandonat al seu lliure albir. Molts dels camins i passos segueixen antics camins de matxos. El caminant atent observa aquí i allà les restes d’antigues feixes sobre els penjants coberts de bosc, restes d’antics camps de conreu abandonats. Sobre les fondalades regnen les ruïnes dels seus masos, veritables i colossals testimonis del passat. En determinats punts -creuaments de camins, passos o cingles- sovint es troba el caminant amb esglésies i capelles, l’arquitectura de les quals remunta a l’Alta Edat Mitjana, el Romànic dels segles XI i XII: voltes de canó amb absis i finestres amb voltes travessades per una minsa llum. Algunes estan restaurades, d’altres s’enfonsen o les utilitzen com a magatzems.  Quan el sol es pon, s’hi apropen els senglars i remenen pels voltants dels murs. És en aquests indrets on amb més força ressona la Garrotxa, la qual immortalitzà en la seva novel·la La punyalada, a principis del segle passat,  l’escriptor olotí Marian Vayreda.

Pels remots racons d’aquest pintoresc paisatge de muntanya M i jo vam voler passar el Cap d’Any. Vam planejar voltar-hi quatre dies – amb temperatures sota zero, però amb un sol radiant, tal i com va prometre l’home del temps. Com a punt de sortida escollirem el llogarret medieval de Sadernes, a uns quinze quilòmetres al nord-est d’Olot. Des d’aquí volíem, entre d’altres, pujar el Puig de Bassegoda (1374m), el Puig de les Bruixes (1393m) i el Puig de Comanegra (1557m), els cims més alts de la Garrotxa.

esboç

esboç, (C) Google Earth y Istitut Cartogràfic de Catalunya

Primer dia (29. XII): al vent del nord

De com vam contrariejar la tramuntana i vam perdre el camí, però, tot així, gairebé vam aconseguir ascendir al cim del Bassegoda.

Des de Sadernes seguim una pista encara un tros endins la fondalada, sota les gorges brunzides del Llierca. Davant d’un abrupte cingle, en el qual la gorja es bifurca, aparquem el cotxe. Malgrat lluir el sol, fa molt fred: fins i tot aquí sota, a la fondalada, bufa la tramuntana, el vent, que baixa des del Pirineu. A les parets per sobre nostre es dobleguen els pins en la tempesta de vent. Serà possible amb aquestes condicions fer el desitjat bivac al Bassegoda? Poc probable. Tot i així, comencem a caminar: al Pont d’en Valentí, un pont medieval de doble arc, deixem la pista i ens decidim continuar per un caminoi que s’enfila pel cantó dret. El camí està ben marcat, no, però, la pujada, que, en teoria, no hauria de trigar a portar-nos a sobre els Cingles de Freixenet -possiblement aquesta ruta poc trepitjada s’ha perdut amb el temps. Amb prou feines intentem ascendir per una enfilada tartera, pel bosc no hagués pogut passar ningú. A més a més, el vent del nord continua bufant, amb gran esforç aconseguim mantenir l’equilibri. En enfilar-se cada cop més el pendent i encara sense veure cap senyal de la pujada als cingles, ens fem enrere impacients: retrocedim al camí inicial. Es diu més aviat que es fa: descendir no és convenient per a les botes velles de M, per tant intentem travessar el bosc cap al nord evitant el pendent. Una hora més tard i amb unes quantes blasfèmies arribem finalment a un camí, que prové de l’església de Sant Feliu de Riu i que porta cap amunt. En la claror de la castanyeda podem tornar a riure i aviat passarem pels prats de Riu i de Ca n’Agustí. Per fi aquí deixem enrere l’obaga nord i entrem en el sol hivernal.

Blick nach Norden

sobre de St. Feliu de Riu, vista cap al nord

Hof von Riu

Can Riu

en el bosc

en el bosc

Tot travessant el bosc ens enfilem per la cara sud del Bassegoda fins arribar a la capella de la Mare de Déu de les Agulles. Recolçats al murs de la cara sud traiem de les motxilles el nostre dinar: pa amb llavors de carabassa, formatge de cabra i xoriç.

Mare de les Aguilles

Mare de les Aguilles

Més tard escollim malament el camí. Després de retrocedir, arribem al Caire de Comadells, uns metres més amunt de la capella i a la cara sud del Bassegoda. Des d’aquí s’enfonsa vertiginosament la nostra mirada en la fondalada abrupta del Torrent del Tumany i també cap a Riu. Més enllà, cap a l’oest, troba la nostra mirada el Puig d’en Coll i, darrera encara, la piràmide del Comanegra, el cim més alt que volem ascendre. L’enfarinada serralada est dels Pirineus marca el nostre horitzó.

am Caire de Comadells

al Caire de Comadells

Aussicht nach Westen

vista cap al’oest

Primer al llarg del caire, després cap a l’est per la carena arribem a un prat, per sobre del qual regna el cim. La capa d’herba seca daureja amb la llum de la posta de sol. Sembla que hem trobat un camí que s’enfila ràpid al cim, una fita de pedres indica pujar cap amunt. M creu recordar, que la pujada al cim està més al nord -com pot ser, el camí sembla fàcil. El prat s’inclina cap enrere, som només a uns metres del punt més elevat, però, de sobte, sota els nostres peus, un abrupte precipici, a l’altra banda, a un cop de pedra, el cim. El tall és massa fons i les parets massa llises per poder passar-los sense un arnés d’escalada. Em donaria una bona bufetada per no haver volgut fer cas a M. A l’oest el sol ja acarona l’horitzó. Decidim gaudir la posta de sol a la cara nord del cim, poc després busquem un lloc per fer bivac – el cim l’haurem de deixar per demà al matí.

Abendlicht kurz vor dem Gipfel

llum del vespre

Ausblick nach Süden

vista cap al sud

einsame Pinie

pi solitari

Abendstimmung

capvespre sobre el Canigó

Sonnenuntergang

posta de sol

A l’est, sota el cim, trobem un lloc arrecerat del vent, falcat entre dues parets i cobert per una aparatosa alzina. Ja a les fosques obrim els nostres sacs de dormir i encenem el fogonet, vint minuts més tard ja està fet el Risotto. No hem pensat pas a portar una forquilla o una cullera, amb paciència aconseguim menjar-nos-el amb una navalla. Sota el cel estrellat baixen les temperatures en picat i ens fiquem exhaustes en els nostres sacs de dormir.

 

Segon dia (30. XII): No apte per als peus de la llebre

De com vam grimpar al Bassegoda. Tot seguit, de com des de Sant Aniol passant per un antic i aventurer pujant enlairat per sobre exposats congostos vam fer camí cap a Sant Julià, a on vam passar una calmada nit sense vent.

En despertar-me, ja s’albira a l’horitzó la primera llum de l’albada. El terra s’ha gebrat durant la nit. Costa sortir del sac calent, no hi ha res que ajudi: al cap i a la fi volem veure la sortida del sol des de dalt del cim. Amb la llum dels frontals fiquem les coses a les motxilles i ja tornem a fer camí. A l’esquerra, per sobre nostre, l’escletxa des d’on ahir vam haver de fer marxa enrere. De seguida es veu clarament el camí pujant. Una paret no gaire gran que es pot pujar amb l’ajut d’una cadena, tot seguit una curta i enlairada aresta. En aquest punt també alleugereixen l’ascens les cadenes i els claus. En pocs instants ja som a dalt del cim del Bassegoda, a on, novament, la tramuntana ens saluda. Per damunt del Golf de Roses s’estenen uns núvols prims que endarrereixen la sortida del sol. A l’oest, sobre ún graó d’herba ens protegim del vent i esperem que ens escalfin els primers rajos de sol. Davant nostre s’obre un immens panorama, que Marian Vayreda, ja fa més d’un segle, pintà amb impressionants paraules:

Dalt del Puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l’Empordà s’obiraven boiroses per damunt de les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més  ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre els alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i les gorges de Sadernes, on s’hi veu encara l’encinglada cova des de la qual diu que un temps els bisbe pasturava el ramat i beneïa, per damunt de l’avenç, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll-Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brull. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d’Uja, Bestracà sobre els enderrocs d’Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i enllà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s’havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans; i per entremig  de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels solells, fins al frescal faig de les obagues i l’airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes i escalaven fins els espadats, per mica en sos relleixos i revirons pogués arrapar-s´hi la llonça o clavar-hi l’urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l’abim

Marian Vayreda i Vila, La Punyalada

Morgendämmerung

albada

Sonnenaufgang am Bassegoda

sortida del sol des del Bassegoda

Flagge und Krippe am Gipfel

l’estelada y pessebre  al cim

Ausblick

vista cap al oest

M

M

Gipfelselfie

selfie

ombra del Bassegoda

ombra del Bassegoda

 

En iniciar el descens, brilla el darrer rosa sobre la neu lluent dels vessants del Canigó. Al Pla de la Bateria fem un aturada i esmorzem – busquem el sol perquè ens escalfi.

Kraxeln am Gipfelgrat

grimpada al vessant del cim

Nordgrat des Bassegoda

vessant nord del Bassegoda

kurz vor dem Pla de la Batteria

abans d’arribar al Pla de la Bateria

Ausblick nach Osten, Richtung Meer

vista cap al nord

El Canigò

El Canigó

A l’obaga del Bassegoda encetem el camí a través d’un alzinar, passant pel Corral de Principi i més endavant pel seu mas. Els llits dels torrents són eixuts, sobre els rocs penja la molsa que creix a les branques.

trockener Bachlauf

riera seca

Blick zum Coll Roig

Coll Roig

Felsformationen über dem Coll de Clarioles

Collet de Clarioles

unten im Tal von Sant Aniol

a la vall de Sant Aniol

Davant de Coll-Roig passem, finalment, pel solei abans d’endinsar-nos en el bac de la cara nord. Un altre cop hem de passar sobre els còdols dels torrents, la mirada s’enfonsa en les fondalades serpentejants i s’enlaira per les boscúries dels cims. A l’hora de dinar arribem al riu i, tot seguit, a l’església romànica de Sant Aniol d’Aguja, que en els seus orígens va ser fundada com a monestir benedictí. Més tard, a principis del s. XI, els monjos es van traslladar fins a Sant Llorenç del Mont, al qual Sant Aniol pertanyia com a parròquia. En el prat que es troba a la façana sud de l’església muntem el fogonet i cuinem una pasta que ens omplirà d’energia. Al costat de l’església  hi ha el refugi que actualment restaura el Centre Excursionista de Banyoles.

Sant Aniol

Sant Aniol

romanische Apsis

absis romànic

Mittagspause

pausa per dinar

Després d’agafar forces ens espera un recorregut ple d’aventures: a partir del riu s’aixeca per sobre els nostres caps el sediment, que com un subtil cordill ressegueix la paret. Al llarg d’aquest cordill segueix un pas, el qual uneix Sant Aniol d’Aguja amb Sant Aniol de Ribelles, uns cinc quilòmetres al nord i la nostra fita d’avui. Primer ascendim per enfilades serpentines a través del bosc il·luminat pels rajos de llum que el travessen, en una estona ja som al Collet de Clarioles. En aquest punt es troben cada mes de juny el catalans del sud i els del nord, els que viuen a l’altra banda dels Pirineus, a la Catalunya del Nord, avui dia França. Es reuneixen per celebrar l’històric Aplec de Sant Aniol, conegut també com l’Aplec dels francesos. En aquest punt deixem el camí més ample i ens enfilem cap a l’esquerra per un pujant marcat amb punts grocs, que de seguida ens conduirà cap a la paret. A la cara sud del cingle grimpem pel camí enfilat, però sense dificultats: és un rastre del cingle, que no passa l’amplada d’un peu, però majorment còmode, tot i que, una mica embardissat. Gairebé té un quilòmetre i s’enlaira per sobre un amenaçador abisme. Constantment tenim sota els nostres peus la fantàstica vista del congost i a l’altra banda,  per davant nostre, el salt del Brull. Pujant d’en llebre, s’anomena aquest aventurer camí -potser perquè els matxos, que un temps ençà hi passaven, havien de tenir l’agilitat d’una llebre.

über dem Coll de Clarioles, im Hintergrund der Bassegoda

sobre el Collet de Clarioles, darrere el Bassegoda

Rückblick durch die Schlucht von Sant Aniol

mirada cap al congost de Sant Aniol

am Felsband

a la paret

Kaskaden des Brul

Salt de la Capa

Finalment, deixem els cingles enrera i, de nou, ens trobem al bosc – quins esbufecs! A dalt de tot, on s’acaba la fondalada, passem per les feixes caigudes de Can Llebre. En aquest punt perdem completament de vista el camí, les marques han estat escasses durant la darrera mitja hora. Per sort el terreny és mig visible: només hem d’arribar a la cresta nord, la qual hem de seguir fins a Sant Julià de Ribelles -dit i fet. El sol ja s’ha amagat darrere els cims situats a l’oest i el vent fred del nord bufa a la despullada fageda.

Abendstimmung

capvespre

De lluny ja es veu la nostra fita, una petita església romànica construïda sobre un pujol. Per un camí ple de branquillons i fulles avancem, abans, però, passem per un altre camí i, just abans d’arribar, creuem la pista, que ve de La Muga fins a Ribelles.  Sorpresos, ens adonem que el tancament de ferro forjat de la portalada de l’església és obert: s’obre amb un fort grinyoleig i un darrer glop de la llum del capvespre s’escola dins la nau central. Sinó, només entra un fil de llum per les primes finestres laterals – els punts de defensa d’aleshores. L’absis està elevat amb un graó; al sud de la nau es va construir més tardanament un afegit, van enderrocar els murs i hi van construir dos arcs per subjectar. Tret d’això, predomina en l’espai l’estil característic del Romànic. A fora torna a bufar el vent, ens quedem aquí i fem nit sota la protecció dels mil·lenaris murs de Sant Julià.

 

Tercer dia (31. XII): dalt del sostre de la Garrotxa

De com des de la vall de Moretó vam ascendir al Pic de les Bruixes, portant-nos la perfilada aresta fins dalt del Comanegra. Més endavant, un boc i uns gossos rondinaires ens impedeixen fer nit a Sant Sebastià.

Entre les escletxes de les finestres s’escola la primera llum del matí i embolcalla la nau amb una atmosfera ben màgica. Al prat de davant, ben llaurat pels senglars, ens escalfem al sol i esmorzem. Les galetes de vainilla, les restes de l’activitat fornera prenadalenca, cada dia que passa estan més bones.

Apsis von Sant Julià de Ribelles

Absis de Sant Julià de Ribelles

Westfassade

fassana oest

El camí que descendeix cap a la vall de Moretó no està marcat i ni tan sols comença allà on indica el mapa, tot i així, es pot trobar bé i descendim sense complicacions  fins a arribar a la pista. En un torrent gairebé gelat omplim les ampolles d’aigua, seguidament avancem i pugem cap al Camp del Roc, un cingle ben marcat a l’altra banda del rierol.

im Tal des Moretò

a la vall del Moretó

Moretó

Moretó

alter Bauernhof

Can Moretó

Pocs metres més amunt, cobert amb boixos i per sobre el mas enderrocat, s’enlaira el Roc, que a la banda oest s’enfonsa vertiginosament en l’abim. Allà, a sobre d’aquesta senyorial llotja amb vistes cap al nord de la Garrotxa traiem el fogonet i preparem la porció de pasta pel migdia. Al nord ens tornen a saludar les lluents carenes nevades del Canigó: “Sembla la serra un gegantí magnoli/quan s’esbadellen ses poncelles blanques […] Lo que mirau –li diu– no són congestes,/són los mantells d’ermini de les fades,/que dansen a la llum de la celístia/dels estanys de Cadí vora les aigües” (Canigó, Jacint Verdaguer), mentre que més enllà, a l’oest, darrere un massís de cingles emboscats apareix la inconfundible silueta del Bassegoda.

Auf der Aussichtsloge des Roc

sobre la terrassa del Roc

Ausblick nach Norden

vista cap al nord

El Canigò

El Canigó

Ausblick Richtung Osten

vista cap a l’est

Kochpause

pausa per cuinar

Blick zum Bassegoda

vista cap al Bassegoda

Després d’aquesta parada i fonda inicia la part més difícil del programa per avui: volem travessar els enfilats boscos que hi ha a l’oest fins arribar a la cresta, on es troba el cim més alt de la Garrotxa. Des del Coll de Sant Marc resseguim sempre la carena que porta fins al Puig de les Bruixes i, finalment, fins al Comanegra, conegut com el sostre de la Garrotxa. Primer, però, fem via per un bon camí que ens duu fins al Coll de la Portellera, a on, segons el nostre mapa, un pujant trenca cap a dalt de la carena. Però els nostres propòsits no es poden realitzar: ja el busquem, ja, però només trobem bardisses. Ho deixem estar -crèiem que seria fàcil de trobar- i continuem pel camí principal. De cop i volta, a la dreta, M descobreix un pujant ben net -sense dubte es tracta del nostre camí. Marques esporàdiques sobre les parets i sobre els troncs confirmen la nostra suposició. El pujant sembla poc utilitzat i un pèl embardissat, amb una mica de concentració, però, es deixa seguir bé. Per enfilades serpentines enfonsades en el fullam guanyem ràpid alçada. Poc després d’una hora ja som dalt de la carena: mentre que el vessant nord està cobert de bosc, a l’altre vessant s’estenen sota els nostres peus catifes d’herba. Es pot veure tota la carena que duu fins al Comanegra, deu tenir uns quatre quilòmetres, només està entretallada pel Puig de les Bruixes, posat com una bitlla. Les properes dues hores de caminada sota la llum del sol de mitja tarda ens seran inoblidables: la mirada fins als cims nevats de la serralada dels Pirineus, des del Pic de Bastiments fins al Canigó, és senzillament corprenedora, a sota nostre es dibuixa la Riera de Beget, i com a rerefons hi ha els cims al sud de la Garrotxa, l’horitzó cada cop més pàl·lid.

am Coll de San Marc, Blick auf den Puig de les Bruixes

Coll de San Marc, vista cap al Puig de les Bruixes

Rückblick am Kamm

mirada cap a la serra

am Puig de les Bruixes: Gratverlauf zum Comanegra

al Puig de les Bruixes

Blick nach Norden zum Canigò

vista cap al nord  (Canigó)

Grasmatten

catifes d’herba

Bassegoda

Bassegoda

Kammverlauf

serra

Torres de Cabrenç

Torres de Cabrenç

Torres de Cabrenç II

Torres de Cabrenç II

Abendsonne auf den Matten des Puig de les Bruixes

sol del capvespre sobre les catifes d’herba del Puig de les Bruixes

Gegenlicht

contrallum

kurz vor dem Gipfel des Comanegra

abans d’arribar al Puig del Comanegra

Les nostres forces, però, les posarem a prova: a les nostres cames ja duem acumulats uns quants metres de desnivell, l’enfilat Pic de les Bruixes encara ens treu més forces, i la distància amb el Comanegra no sembla que disminueixi. Tan sols quan el sol acarona l’horitzó podem fer cim al Comanegra. Posta de sol dalt del sostre de la Garrotxa -no haguéssim pogut calcular millor el temps.

geschafft! am Dach der Garrotxa...

aconseguit! sobra el cim de la Garrotxa…

Gipfelphoto

M

Sonnenuntergang am Comanegra

posta de sol des del Comanegra

Amb el sol també se’n va l’escalfor i ens hem d’afanyar, hem d’arribar a la vall: no volem passar cap d’any dalt del cim, sinó que volem intentar baixar fins al llogarret de Monars, a on no només hi ha un església romànica, també hi ha una font. El vessant sud, enfilat i cobert d’herba, el descendim sense problemes; la propera baixada fins a Monars ens demana més atenció:el camí és ben poc marcat, a més a més, la llum del frontal no ajuda gaire a trobar les marques, i abruptes abismes adverteixen del perill. Sota la llum de la lluna veiem pel camí ací i allà els Cingles d’en Vilà per sobre el corral i el Mas Mitjà direcció a Moanars. Afortunadament la font té aigua i ofereix a les nostres ampolles buides un bon regal d’aigua fresca. Tenim pensat fer nit a l’església de Sant Sebastià, que ens protegirà del vent i del fred, però ho descartem bruscament: de sobte, en la foscor llueixen davant nostre un parell d’ulls. Al bellmig del camí, a pocs metres del mas i de l’església, hi ha un boc força gros i amenaçador. Com que no mostra indicis de deixar-nos passar i  al mas, a més a més, amenacen els lladrecs dels gossos, ens decidim  retrocedir estratègicament, a les bones o a les males. Sota una noguera trobem lloc per dormir. Exhausts ens endinsem en els nostres sacs de dormir i celebrem el cap d’any ronquejant….

Quart dia (1. I): sota els voltors

De com travessem els vessants al sud del Comanegra per camins engorjats, mentre que per sobre els nostres caps vola una bandada de voltors

L’any nou comença tal i com ha acabat el passat: amb un cel clar i fred gebrador. Una constatació matinal fa que riguem dels nostres raonaments d’ahir: el boc està lligat i els gossos engabiats. Tret d’un parell de cabres no hi ha cap rastre de presència al mas. L’església romànica serveix de magatzem per a tota mena d’estris i per a les piles de pells de cabra.

San Sebastià, Monars

San Sebastià, Monars

romanisches Südportal zum heute als Schuppen genutzten Kirchenschiff

portalada sud de la nau romànica, avui utilitzada com a magatzem

Després que haguem tafanejat una mica a l’interior, deixem Monars i fem via cap al sud-est. Sense deixar el vessant volem arribar fins al coll de Talaixà i des d‘allà descendre fins al nostre punt de sortida, Sadernes. Les circumstàncies dificultaran el nostre objectiu, que va paral·lel a la fondalada del GR11, i la nostra ruta no la podrem seguir.

Bauernhof Mas de l'Om

Mas de l’Om

Rückblick auf den Comanegra

vista del Comanegra

Meians

Meians

Meians II

Meians II

Fins passat Meians seguim per un camí vell, però en bon estat, seguidament es complicarà: a l’inici encara ens guien esporàdicament les marques, primer el camí es deixar trobar bé – després del Clot de Cal Belitre i dels seus voltants arribem a la terrassa de La Feixassa. En aquest punt ascendeix un camí cap al nord, que, en principi, hauria de dur al Puig de Sant Marc. Tot continuant cap a l’oest, fins i tot, es perden les marques i també el camí. Cada cop més hem d’avançar pel camí enfonsat entre branques i fullam. Quan trobem un clar entre la vegetació s’obren unes vistes espectaculars sobre les emboscades crestes del vessant sud, les quals, en un fort contrallum, es dibuixen com ombres.

Stechpalme

grèbol

Ausblick nach Süden

vista cap al sud

Rückblick nach Westen

vista cap a l’oest

I, de sobte, ells són aquí: sobre el cingle i silenciosos volen en cercles. Primer una dotzena, tot seguit, més. Els amplis moviments, els caps clars i petits i el corbat coll no fan dubtar de la seva identitat: són els voltors de la Garrotxa, que dibuixen cercles sobre els nostres caps, com si haguessin ensumat que avancem embardissats. Perseverants, ens segueixen. A vegades es fan enrere, a vegades es desplaça una part de la bandada cap al cim del Ferran, que es troba davant per davant, però sempre hi tornen, com si ens volguessin dir, que som una possible presa sota vigilància. Amb aquesta perseverant companyia creuem cap a restes d’un possible camí per sobre del Cingle Ample, al Clot d’Escaladuix. Aquí perdem el camí per complet i escollim, per manca de perspectiva, una alternativa que s’enfila massa. Ens adonem una mica més tard, en arribar a un clar i adonar-nos que la nostra fita, Talaixà, s’albira més de cent metres sota nostre. Per sort el descens no és tan complicat com ens ho ha semblat en un primer moment. De seguida trobem un camí que ens condueix per serpentines. Ara els voltors ja han perdut l’interès per nosaltres i giren cap a l’oest.

Geier im Gegenlicht I

voltors en contrallum I

Geier im Gegenlicht II

voltors en contrallum II

Zoom

zoom

Poc abans d’arribar a Talaixà trobem una torre de vigilància de l’edat mitjana, que ben segur servia per vigilar el coll. L’església monàstica de Talaixà, un recinte romànic amb modificacions posteriors, ha estat restaurada en els darrers anys. Malauradament és tancada.

Wachturm oberhalb von Talaixa

Torre de Talaixà

Wachturm innen

Torre per dins

Talaixa

Talaixà

Blick auf La Quera

vista cap a La Quera

Des del prat que l’envolta gaudim d’una magnífica panoràmica cap a l’est: la Riera de Sant Aniol i, per sobre, el Bassegoda i també del senyorial mas La Quera, per on un pujant porta cap a Sant Aniol. Ara bé,  nosaltres fem camí cap al sud i descendim pel bosc fins arribar al Pont d’en Valentí, a on, tres dies abans, va iniciar la nostra volta.

ein letzter Blick auf den Bassegoda

una última mirada cap al Bassegoda

Pont de Valentí

Pont d’en Valentí

Schlucht bei Sadernes

 gorja de Sadernes

Ausklang der Tour in Besalú

comiat de la travesa a Besalú

Advertisements